Punxades

Caminava cap a la seva destinació pel seu propi peu, però tenia por. No ho desitjava i el cap li deia que tornés enrere, però el dolor l'empenyia, i només de pensar-hi ja li agafaven calfreds.

Va travessar el llindar de la porta. Ja no hi havia marxa enrere. El van ficar en una petita habitació i el van obligar a despullar-se. Tremolava de por. No desitjava que arribés el moment en que li perforessin la pell per totes bandes, però ja no podia fugir. Estava estirat boca avall, amb els ulls tancats, quan de sobte l'home que manipulava aquells instruments va entrar. Només el va sentir, perquè va preferir mantenir els ulls tancats.

La primera fiblada el va agafar per sorpresa, va ser una punxada aguda i molt breu a la base del coll, immediatament van continuar altres punxades de la mateixa intensitat, a l'espatlla esquerra, a la base de la columna, als turmells. A cada punxada el seu cos es tensava esperant la propera. Finalment el llum es va apagar, no sabia si moure algun múscul per por a que algun d'aquells estris es clavés més en la seva pell.

Va perdre la noció del temps, potser van passar minuts o hores fins que el llum va tornar i aquell home va treure-li aquelles punxes del cos. Es va relaxar. Va poder vestir-se i marxar d'aquell lloc. El dolor ja no era tant intens, havia minvat bastant. Potser aquella experiència no havia estat tant desagradable com ell esperava. La propera vegada intentaria relaxar-se des del principi.

De fet l'acupuntor ja l'havia citat per a una nova visita...

Temps

Quina mania tenim els humans de controlar el temps, dividim els nostres dies en períodes exactes de temps: hores, minuts, segons... Fem servir els nostres rellotges per mesurar-lo el més acuradament possible i fins i tot, els més exactes es sincronitzen amb un rellotge atòmic que és la panacea de la mesura del temps... Sabem que a una hora determinada hem d'anar a treballar, que a una altre hora hem quedat amb certa persona, que tenim tantes hores per dinar, o que la propera classe dura tantes hores... L'ésser humà s'ha tornat un esclau de la mesura del temps, i al final sempre acabem dient "no tinc temps!".

Però no es adonem que el nostre cos no és un rellotge atòmic, el nostre cos te els seus mecanismes per controlar el temps d'una manera bastant acurada i sap quan ha de descansar i quan ha de llevar-se, però, li semblen iguals totes les hores al nostre cos? Quantes vegades hem dit: "Ja és l'hora? M'ha passat volant!" O: "Aquesta hora és interminable!".

Tenim una percepció del temps subjectiva i depèn del nostre estat d'ànim si el temps passa o no ràpid. També crec que és una qüestió d'edat, a més edat més ràpid passa el temps, tot i que segons el rellotge atòmic els períodes de temps són sempre els mateixos...

L'home, doncs ha aconseguit mesurar el temps de manera acurada, però la veritat és que seguirem immersos en la muntanya russa del temps, en l'acordió que s'aixampla o s'estreny depenent del nostre estat d'ànim, i del que mai podrem fugir...

Gràcies a tots i fins aviat!

Bona gent

Escoltant les notícies sembla que la bona gent ja no existeix, que tot el que passa al món són desgràcies i que al cap i a la fi tothom va a la seva i ningú no te cap interès pels petits o grans problemes de l'altri...

Però una visió més detallada del nostre voltant ens indica que tothom te alguna cosa bona dins seu, de manera més o menys intensa, de manera més o menys interessada, però bona al cap i a la fi... És bo aquell que no ha ajudat a algú que troba estès al carrer? O algú que no ajuda a altre a fer front uns malfactors? Jo no diria que no, potser diria que és poruc, aquesta societat ens ha ensenyat a ser porucs, però no a ser dolents. Ser bons és una cosa que portem a dins, i tot i que ens considerin la persona més dolenta i egoista del món, és segur que algun dia o altre farem alguna cosa bona i altruista per a algú que no coneixem...

Així que gràcies a tots i fins aviat!

Això és el que faré....

Doncs sí, seguiré el consell que m'han donat i començo aquest blog amb cap pretensió excepte la d'anar escrivint aquí cada dia (o casi) allò que em ve al cap en el moment... Potser de vegades seran coses que els pocs que llegeixin això (pocs, cap? és igual) no entendràn, però que segurament per a mi sí que tindrà sentit... Tampoc espereu que aparegui cap imatge al principi, tot i que si al final algú m'ho demana doncs sí que poden apàreixer, però la veritat és que aquest espai ha de servir per expresar-me de manera escrita...

I així neix aquest blog, i s'anomena així perquè això és el que m'han dit i escrit: "Escriu el que vulguis", així que això és el que estic fent, i faré...

Gràcies a tots i fins aviat!